Vint-i-cinc anys

Si tens sort, la vida et flueix bé i tens prou edat per fer balanç, quan mires enrera t’adones que has dissenyat, impulsat i fet créixer projectes importants que han donat sentit a la teva trajectòria professional i vital.

La Seu d’Urgell i una servidora hem celebrat enguany les bodes de plata. Tota una efemèride de la que estic molt orgullosa i satisfeta.

Recordo que, al cap de tres mesos d’incorporar-me a treballar a l’Ajuntament, vam anar, amb el Salvador Maura i l’aleshores alcalde Joan Ganyet a la Fira de Sant Llorenç de Bellver de Cerdanya per tal d’entrevistar-nos amb el Joan Sangenís, home savi entre els savis i impulsor entre els impulsors. Li vam comentar la genial idea d’en Maura de concentrar a la Seu els formatgers artesans dels Pirineus en una fira que posés en valor la professió i la capitalitat de la Ciutat.

Amb els seus consells i el seu suport vam tornar a la Seu i vam dissenyar i executar la que seria la primera edició de la mostra. La memòria falla, però els papers certifiquen que van ser 36 els formatgers assistents a aquella primera fira que vam fer a la plaça dels Oms, en una carpa que s’adaptava amb piles de fustetes al desnivell del terreny. N’hi havia 13 formatgers catalans, 2 aragonesos, 11 francesos i 10 navarresos i bascos.

I així va començar tot. 

Per la fira han passat centenars de formatgers del Pirineu. Alguns han repetit i altres no, molts s’han quedat pel camí i algunes formatgeries han tingut la sort de passar d’unes mans a unes altres, mantenint ramats, coneixement, producció, paisatge i vida a la muntanya. 

Reviso els participants a l’edició d’enguany, la que fa vint-i-cinc, i veig que dels 47 n’hi ha 8 que celebraran que la seva primera vegada va ser l’any 1995: Mas el Lladré, amb el Joan Puigcorbé; Castell-llebre, amb el Fermin Tordesillas i l’Anna Gárate al capdavant; en Xesco Buscallà de Baridà; el Josep de Tros de Sort; el Juan José Baró de Quesos Benabarre i en Miguel Aznárez de Quesos Larra. També hi són encara Bauma i Serrat Gros, ara ja amb nous formatgers que els representen. Tots ells mereixen un homenatge!

Durant els primers anys vam fer servir les fotos de l’arxiu Maravilla per il·lustrar la comunicació de la fira. Imatges en blanc i negre del segle passat, quan encara s’anava a peu… Després vam dissenyar amb el Ramon Berga la lletera troquel·lada, que feia referència a la llet i al formatge. La Carme Invernon les ha pintades totes, any rera any.

Fèiem cursos de tast al Parador durant la setmana anterior. El cuiner d’un restaurant de Slow Food encara m’explicava ahir que allà va començar a valorar i a entendre de formatges. 

Hi van passar molts amants del formatge, persones de la Seu i d’altres que hi venien expressament. Després vam incorporar els tallers al mateix cap de setmana de la Fira, hi vam crear nous espais i vam sumar professionals que van aportar coneixements i dinamisme.

La fira i tot el que passava al seu voltant ha estat i és una plataforma de pedagogia dels formatges, de les singularitats i la importància que tant el producte com la gent que el fa signifiquen per al manteniment d’un territori com el nostre, on fixar la població amb persones amb talent que creuen en el que fan i posen en valor els ramats té un valor indescriptible.

Criteri, coherència, innovació i respecte als formatgers van ser els quatre pilars en què es va fonamentar el meu pas per la Fira de Formatges Artesans dels Pirineus. Criteri territorial: el Pirineu com a unitat infragmentable. Coherència i fidelitat als principis fundacionals. No parar mai de crear coses noves, d’aprendre i d’oferir sorpreses i continguts de qualitat. I el més important: la fira és dels formatgers. Escoltar, dialogar i adaptar interessos és trascendental, perquè la passió ha de ser col·lectiva. Si no, no té sentit i ho fa trontollar tot.

Enric Canut, Isaac Gelabert, Laia Pont, Natàlia Nicolau, Roser Romero del Castillo… Persones que van treballar fort i van deixar petjada, que van marcar una època. Vagi per ells el meu reconeixement i la meva amistat eterna. I als que encara hi són, els hi desitjo molta sort i encerts. La Seu necessita una fira forta, potent i que sigui referència al llarg de l’any, que sumi i que ens projecti com la capital d’aquesta unitat territorial que és el Pirineu, per sobre de fronteres i fronteretes.

Ara ja fa dos anys que vaig emprendre un rumb professional que m’ha desvinculat de l’organització de la Fira de Formatges Artesans del Pirineu. No sé si serà definitiu o temporal, però és com tenir un fill i als 23 anys marxar de casa. Sempre serà el teu fill i sempre l’estimaràs. 

La dignitat, l’autoestima i el reconeixement

No és fàcil definir la dignitat, així, en positiu. És una possessió, una condició, un sentiment? La sents trontollar quan et falten al respecte, quan t’ignoren o quan et menystenen; quan t’ofereixen les miques d’un pastís que has cuinat tu, o quan et no et reconeixen la teva vàlua com a professional.

La dignitat va lligada amb l’autoestima, això segur. L’autoestima és allò que et fa sentir orgullós de tu mateix, de la teva manera de ser, de la teva manera de comportar-te i d’allò que aportes a la societat, quan saps que has fet una feina ben feta i que has aportat benefici global.

I el reconeixement? Diuen que és un dels pilars de la felicitat. Perquè no n’hi ha prou amb l’autoestima. Quan et neguen et reconeixement, et fan trontollar la dignitat.

I aleshores, el millor és tancar la porta i girar cua. No et mereixen.

Comunicar és seduir

La finalitat última de la comunicació és la venda.

Quan comuniquem volem ensenyar el millor de nosaltres, volem seduir als nostres públics per convèncer-los de que ens comprin, ens triïn, ens votin o se sumin a la nostra causa.

Però no existeix un públic universal. Els nostres receptors són diversos, i és en funció de les seves diferències que cal modular els missatges que els emetem.

Tenim un producte que pensem universal. L’utilitzen homes i dones, joves i grans, solitaris i gregaris, urbans i rurals, de platja i de muntanya, empredors i assalariats…

Cadascun d’aquests segments de públic se sent interessat i atret per coses diferents. Pensem en una fàbrica de licors que vol expandir-se cap a nous mercats: una noia de 25 anys que viu al Pallars i a qui li agraden les festes majors estarà atenta a coses radicalment diferents a les que ho estarà a un padrí que viu a Girona i a qui li agrada jugar a les cartes amb els amics; un membre de la colla castellera de Vilafranca i la Geltrú té interessos radicament diferents als d’un cuiner que vol afalagar als seus clients; un turista no vol el mateix que un empresari del sector de la distribució, i un comercial necessita informació diferent a la d’un periodista gastronòmic.

Nosaltres som un, però hem de modular què expliquem i com ho fem en funció dels diferents públics, segmentar-los el màxim possible, i crear continguts adaptats als seus interessos. La creació de continguts i ser proactius en la transmissió d’informacions és bàsic per a l’assoliment dels nostres interessos.

També la tria i la combinació de canals és imprescindible per fer-nos sentir. Tenim la tendència a pensar que amb una web i la gestió de les xarxes socials ja n´hi ha prou, que hi arribarem al públic universal. I si, són importants, no hi ha dubte. Però també ho és la nostra presència als mitjans de comunicació, crear un reportatge i “vendre’l” a la televisió; el prestigi de llegir una entrevista al nostre CEO en un diari econòmic; una targeta i una encaixada de mans a una fira del sector; un catàleg bonic,  i un comercial alineat amb els nostres valors.

La suma de tots ells, la coherència entre què som i què diem que som, l’adaptació del llenguatge i dels tons, la creativitat i la constància, són elements de seducció. Utilitzem-los.

Reivindicació

Ara resulta que tot està al cap. Ens ho diuen. I així ens fem responsables de tot el que ens passa. De tot. De les malalties, dels accidents, dels estat d’ànim. Ai, si penséssim diferent! Segur que si ens diem que tot va bé, tot anirà millor.

Acabo de dir-li a un amic a qui no van bé les coses que ha de pensar en positiu, perquè si es queixa de la seva situació, se l’acabarà creient i l’agreujarà. Li he dit que jo també ho faig, i empatitzar sempre ajuda.

Una mica més tard m’he trobat un altre amic que va amb cadira de rodes. Aquesta vegada ha estat ell qui m’ha dit que tot està al cap, fins i tot el fet que pugui tornar a caminar. No en la ciència ni en la tecnologia, no. En el pensament, en la suggestió, en el cap.

I això no s’ho ha inventat ell solet, és clar. Algú li ha dit. I ho ha llegit. I ho diuen els psicòlegs i els coach. Estem envoltats d’un discurs que culpabilitza les desgràcies i els mals moments, que ens fa fins i tot dir mentides per crear una imatge de nosaltres mateixos com els éssers més afortunats de la creació. Es veu que ens hem d’aplicar allò de “de lo que se come, se cría”.

Però la vida és una successió interminable de bons i mals moments. I què passa si estem tristos, si els negocis no tiren, si ens ha deixat el nòviu o si ens hem aixecat amb el peu esquerre? Ens hem d’enganyar a nosaltres mateixos? Si no ingresses prou per viure no és culpa del teu cervell negatiu. Potser és culpa de que no ho fas prou bé o que no saps explicar-te com cal; si t’ha deixat la parella tampoc és necessàriament culpa teva. Les persones som independents i triem amb qui volem compartir la vida. 

Reivindico poder-me sentir malament i dir que estic fotuda, només faltaria. El cervell, el que ha de fer és assumir i reaccionar. Però no enganyar.

Pack visibilitat

 Sents que, per molt bé que ho facis, no et coneixen prou, o prou bé? Sents que no et reconeixen el valor que aportes amb la feina que fas, que els teus productes no estan prou diferenciats? Penses que et miren i no et veuen, que passen pel davant i no aprecien les teves singularitats? Tens novetats i les vols explicar?

Fes-te visible. Inverteix en comunicació!

Et proposo un pla de comunicació concret i adaptat a la teva mida, que et diferenciïi dels teus competidors, que et permeti assolir els teus objectius i que s’adreci directament als teus públics. Et plantejaré una proposta que inclogui una acció que faci que es parli de tu. 

Aquesta oferta, què inclou?

  1. Estudi de posicionament
  2. Definició d’objectius
  3. Definició de públics
  4. Definició de missatge i lema
  5. Breu pla que inclogui estratègies, accions i canals
  6. Disseny i execució d’UNA ACCIÓ que faci que es parli de tu 
    • Nota de premsa
    • Gestió d’entrevista a un mitjà de comunicació
    • Organització d’un esdeveniment (inauguració, presentació…)
    • Redacció d’un article d’opinió
    • Reportatge fotogràfic

Vull ajudar-te a estar present en l’imaginari de la gent, que pensin en tu quan vulguin comprar un formatge, anar a un hotel o menjar en un restaurant, quan necessitin un massatge, que els tallin els cabells o quan els hi faci mal un queixal. Ets únic, tens una història i t’has de fer sentir. Perquè no solem triem un producte, un servei o una destinació de què no en sabem res. Triem en funció de les emocions que ens inspiren i de com ens impacta tot allò que hi ha al darrera.

HO FEM JUNTS?

Comunica-què?

Sovint, la gent em pregunta què faig. “Comunicació”, responc. I la major part de les vegades, la resposta és una mirada de desconcert, silenci i… “xarxes socials”?

Xarxes socials sí, també, però no només. Les xarxes socials són una eina, un canal que  és important, però no és l’únic, i la seva gestió ha de respondre a una estratègia prèvia. 

Gestionar la comunicació d’una empresa, persona o entitat requereix d’un procés d’investigació, d’una definició clara d’objectius i d’una planificació estratègica que condueixi, a través de diferents metodologies, eines i canals, a assolir allò que desitgem.

Tots els projectes, empreses, organitzacions o marques personals tenen un objectiu: ampliar la cartera de clients, vendre menús, aconseguir socis, atraure visitants, patrocini, atraure espectadors, obtenir més ingressos, guanyar unes eleccions… No val qualsevol cosa. Els objectius han de ser específics, mesurables, assolibles, realistes i definits en el temps.

El primer que hem de fer, abans de començar a redactar qualsevol pla estratègic, de pensar en campanyes, accions o canals, és explicitar qui som i com estem posicionats en el nostre entorn. Si ens coneixen, com ens veuen, investigar quina és la nostra competència, què fan, què vol el mercat, com hi responem i què podríem fer per col·locar-nos en el millor lloc del pòdium.

Ara que ja estem situats, que ja hem identificat quines són les nostres fortaleses i les nostres debilitats, les nostres oportunitats i les nostres amenaces, ens podem posar a treballar.

La següent qüestió a concretar és a qui ens adrecem, quins són els públics que, directament o indirectament, haurem de convertir en l’objectiu de les nostres accions. Suposem que som una entitat sense ànim de lucre que vol incrementar el seu pressupost per destinar-lo a accions socials. En aquest cas, els nostres públics són diversos: d’una banda, els socis i voluntaris ja existents, perquè ells seran els principals prescriptors dels nostres valors. D’una altra, les institucions que destinen un percentatge del seu pressupost a projectes sense ànim de lucre. També haurem de tenir especialment en compte als mitjans de comunicació, que són el canal directe per transmetre el nostre missatge al públic que desitgem, i que aporten credibilitat i valor al nostre projecte. I, finalment, el públic final, els potencials nous socis i voluntaris.

Ara que tenim definit qui som, on estem situats en l’imaginari de la gent, què volem i a qui ens adrecem, marcarem estratègies i definirem accions que ens connectin amb els nostres públics i que els sedueixin per sumar-se a la nostra causa o al nostre projecte.

I ho farem amb visió estratègica, amb creativitat i centrant-nos en les persones, en els valors compartits, en la cultura comuna. Dissenyarem accions que influeixin, impactin i inspirin. Segons quines siguin les necessitats de cada projecte, com un vestit a mida, plantejarem accions de comunicació interna o de comunicació corporativa, accions de relació amb els mitjans de comunicació, relacions institucionals, branding, estratègia digital o organització d’esdeveniments.

Ara toca pensar en els canals. Els online i els offline; els intangibles i els tangibles. Els digitals i els de tota la vida. Pensarem en pàgines web i en participació a fires; en xarxes socials i en presentacions on la gent es doni la mà; en butlletins electrònics i en tasses i samarretes amb el nostre lema; en micromecenatge i en patrocini; en blogs i en articles d’opinió als diaris en paper. Ha d’anar tot lligat i tot ha de respondre a l’estratègia marcada, per tal de crear sinèrgies que reforcin l’impacte de qualsevol acció, que multipliquin el seu ressò fins a l’infinit.

Tots els projectes són diferents. I totes les campanyes també. I cadascuna té un pressupost, en funció del que disposem o del que necessitem. M’agrada pensar en gran i m’agrada treure el màxim rendiment als vostres diners. La comunicació és una inversió, no una despesa.

I no, jo no ho puc fer tot. Però no estic sola. Treballo en xarxa amb professionals acreditats que fan les millors webs i les millors fotografies, professionals que s’implicaran en el projecte i el faran reeixir.

Per acabar, hi ha dues coses importants que us vull dir. La primera és que aquesta és una feina compartida, que es basa en la confiança i en la suma d’habilitats. Que us puc ajudar, però que sempre hem de treballar des de la complicitat, des del respecte i des dels valors compartits. 

La segona és que treballem amb i per a les persones. No fem servir totxos ni carretons. Fem servir emocions, valors i busquem l’empatia i la implicació. 

És la millor feina del món.

 

Les tribus

Som diferents les dones i els homes a l’hora d’emprendre? Som diferents a l’hora d’identificar necessitats, de prioritzar complicitats, de cercar en l’emprenedoria una forma de realització personal? Ho enfoquem igual?

Doncs si. Som i ho enfoquem definitivament diferent. Només cal que observem la quantitat de plataformes, associacions i col·lectius de dones emprenedores que funcionen al nostre voltant, i el moviment social, econòmic i empresarial que estem generant.

Energies, cicles, lideratge, autoestima, motivació, emocions, creixement personal o empoderament són algunes de les paraules clau que formen part de la missió d’aquests col·lectius. 

D’una manera atàvica, el sentit de comunitat ha estat molt desenvolupat entre les dones. Som  éssers socials, i això està condicionat per les connexions que tenen lloc en el nostre cervell. Els neuròlegs diuen que els homes presenten més facilitats per a la percepció i per a la coordinació d’accions físiques, mentre que les dones mostrem més habilitats socials i més memòria.

Les persones, totes i tots, necessitem formar part d’un grup d’iguals, d’un grup que ens reafirmi i en què reconeixer-nos, necessitem sentir-nos acceptats i reconeguts. El sentiment de pertinença és comú en tots els éssers humans i en els animals de totes les expècies.

Però tradicionalment, i des de l’esfera privada, les dones hem desenvolupat accions i activitats d’ajuda i cura mútua que ens han fet la vida més fàcil. Transmissió de coneixements, suport emocional i material, cura de persones dependents…

En aquest moment d’inseguretat, sortint d’una crisi econòmica que ha esquedat els pilars de l’estat del benestar, amb un mercat laboral escàs i precari, les dones ens hem llençat a emprendre. Ens diuen que és l’única opció possible, que cal ser valentes i i explotar les nostres capacitats, que són moltes. Ens diuen que emprendre és la millor manera de conciliar. I ens hem llençat a crear projectes que són majoritàriament unipersonals o de petites dimensions, projectes que, en el millor dels casos, permeten la  pura supervivència.

El món de l’emprenedoria és molt dur. No saps per on començar. No tens gaire definida quina és la teva oferta ni com fer per vendre-la. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials ensenyen projectes d’èxit, plens de glamour, projectes en què és fàcil emmirallar-nos. 

Estem acostumades a treballar en empreses o institucions on ets algú en funció dels altres, on manes o obeeixes, però no estàs sol perquè formes part d’una cadena.

I quan ens allunyem d’això perquè ens oprimeix, perquè no ens “sentim realitzades”, perquè volem gaudir de tot allò somiat, ens trobem soles com unes mussoles, som lliures i som les mestresses del nostre temps, però també tenim la responsabilitat de definir-nos, d’estructurar-nos, de construir-nos i de vendre’ns. 

En el millor dels casos, identifiquem aquesta soledat i l’abisme que s’obre als nostres peus i busquem suport, fisic i sobretot emocional, busquem referents i ens envoltem de dones que, com nosaltres, tenen por i inseguretats. Volem compartir misèries i solucions i, sobretot, fer tribu. Com s’ha fet sempre, les dones ens unim i ens ajudem, ens complementem i ens oferim allò que sabem i allò que tenim. Compartim formacions, emocions i tècniques; la xarxa ens aporta difusió i ens permet creuar-nos les ofertes. 

Mai havia hagut tantes expertes en coach, en creixement personal, en mentoring i en reinvenció professional com ara. Es tracta de fer créixer l’autoestima, de fer creure que ets capaç del que vulguis, de mostrar-te casos d’èxit per fer-te veure que tot és possible i que si ho desitges molt fort ho aconseguiràs.

Formar part d’una tribu et protegeix i et reforça, i, tot i que no et farà reeixir ni triomfar, t’ho posarà més fàcil. 

Al final, no t’enganyis, el treball i la responsabilitat és de cadascú.

Un nou Pirineu és possible

Quan ja se m’havia instal·lat al pensament un discurs de Pirineu esgotat i buit, on l’autenticitat havia estat suplantada per la jardineria, pel paisatge de postal, per la voluntat de viure de l’administració, per joves que marxen i no tornen, per joves que es queden i malviuen en una economia empobrida, sense especialització ni mercat de feina actiu i saludable, apareix l’Agustí. I l’Abel, l’Anna, el David, el Jeremy, la Vanessa, el Pep, la Clàudia i el Marcel.

Individus aïllats, repartits per aquest amplíssim i despoblat territori que és el Pirineu. Són una fornada de joves d’entre 30 i 40 anys que han decidit desenvolupar el seu projecte vital i  professional al poble on van néixer o allà on els ha portat el seu camí de fugida del món urbà.

Emprenedors que no s’espanten, que no s’arruguen, que s’arrisquen i no volen viure de subvencions. Venen carregats de bones idees, d’estalvis aconseguits amb anys de treball i esforços, de capacitat de reinventar-se i de voluntat de reinvertir capital intel·lectual, emocional i econòmic.

A l’Alt Urgell, l’Agustí somia i treballa per criar porcs en llibertat, ecològics i feliços, amb què aconseguir la matèria primera per als seus embotits; per a la seva botiga i el seu restaurant. Un projecte de cicle tancat que aportarà qualitat, mà d’obra i atractiu a una comarca que s’ha de definir i trobar elements de dinamització social i econòmica.

Fa un parell d’anys que el David va arribar d’un poble de la vora de Manresa, amb la idea de viure de la terra. Amb un petit tractor blau i una voluntat de ferro, conrea trumfes, cebes i alls a Ansovell. I en voldria més, però allà no hi ha trobat el terreny que requeria -les subvencions a la ramaderia condicionen la necessitat de justificar pastures i mantenen “segrestades” terres que podrien tenir un aprofitament real- i acaba d’engegar un altre projecte a Estamariu. Amb el valor afegit de la certificació ecològica, troba el seu mercat a botigues especialitzades de Barcelona.

A la Cerdanya, el Marcel, biòleg i enòleg, treballa per tenir una vinya i fer vins. Mentrestant, aporta sàvia nova a El Tupí de la Cerdanya, a Bor, dedicada des de temps immemorials a l’elaboració de confitures i conserves vegetals artesanes. La Cati i el Joan formen part del col·lectiu de neorurals que van arribar al Pirineu als anys 70 i són un referent de dinamització al món rural. 

Al Pallars Jussà, l’Abel, l’Anna i el Joel, enginyers de formació, tornen a la Pobla de Segur per construir i tirar endavant un projecte de vida i una fàbrica de cervesa artesana que es diu Ctretze i que ja s’ha posicionat com una de les millors de Catalunya. La cervesa és molt bona, està feta amb criteri i amb tots els coneixements tècnics, amb el llúpol, el llevat i la malta que toca. I, el que és més important, amb la millor aigua del món. La fàbrica és una instal·lació sorprenent. Gran, oberta, lluminosa, amb vidre, maons i fusta com a elements constructius, transparent i acollidora. Podria estar al Born o al 22@. I, el millor de tot, el seu projecte inclou dinamització social i cultural. Un escenari i un programa de concerts que reuneix la gent al voltant de la música i d’una bona cervesa. Impecable i necessari.

Al Sobirà, la Vanessa i el Pere han decidit viure de l’art. Il·lustracions i dissenys gràfics que defineixen el Pirineu i els projectes que li donen vida. Amb un contrastat passat de dinamitzadors de la muntanya des del vessant de l’Administració, ara aporten la seva sabiduria i la seva experiència com a consultors independents.

I n’hi ha més, en van sortint com bolets aïllats, aquí i allà. Són  projectes petits, cuidats, unipersonals, fruit de la ilusió i de la necessitat de sobreviure; fruit del convenciment i de la passió. Projectes d’allotjaments rurals, petits hotels exquisits i amb personalitat, perfums i herbes medicinals, formatges, embotits, carns, melmelades, vins, olis, serveis editorials, disseny… La suma de tots ells em fa veure una escletxa de llum i em porta a pensar que un altre Pirineu és possible; un Pirineu unit i orgullós d’acollir aquesta nova fornada d’impulsors. Faig un crit a les Administracions perquè els escoltin, perquè els hi posin fàcil i els apartin els pals de les rodes. Segurament, amb això ja n’hi haurà prou.