Reivindicació

Ara resulta que tot està al cap. Ens ho diuen. I així ens fem responsables de tot el que ens passa. De tot. De les malalties, dels accidents, dels estat d’ànim. Ai, si penséssim diferent! Segur que si ens diem que tot va bé, tot anirà millor.

Acabo de dir-li a un amic a qui no van bé les coses que ha de pensar en positiu, perquè si es queixa de la seva situació, se l’acabarà creient i l’agreujarà. Li he dit que jo també ho faig, i empatitzar sempre ajuda.

Una mica més tard m’he trobat un altre amic que va amb cadira de rodes. Aquesta vegada ha estat ell qui m’ha dit que tot està al cap, fins i tot el fet que pugui tornar a caminar. No en la ciència ni en la tecnologia, no. En el pensament, en la suggestió, en el cap.

I això no s’ho ha inventat ell solet, és clar. Algú li ha dit. I ho ha llegit. I ho diuen els psicòlegs i els coach. Estem envoltats d’un discurs que culpabilitza les desgràcies i els mals moments, que ens fa fins i tot dir mentides per crear una imatge de nosaltres mateixos com els éssers més afortunats de la creació. Es veu que ens hem d’aplicar allò de “de lo que se come, se cría”.

Però la vida és una successió interminable de bons i mals moments. I què passa si estem tristos, si els negocis no tiren, si ens ha deixat el nòviu o si ens hem aixecat amb el peu esquerre? Ens hem d’enganyar a nosaltres mateixos? Si no ingresses prou per viure no és culpa del teu cervell negatiu. Potser és culpa de que no ho fas prou bé o que no saps explicar-te com cal; si t’ha deixat la parella tampoc és necessàriament culpa teva. Les persones som independents i triem amb qui volem compartir la vida. 

Reivindico poder-me sentir malament i dir que estic fotuda, només faltaria. El cervell, el que ha de fer és assumir i reaccionar. Però no enganyar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *