Un nou Pirineu és possible

Quan ja se m’havia instal·lat al pensament un discurs de Pirineu esgotat i buit, on l’autenticitat havia estat suplantada per la jardineria, pel paisatge de postal, per la voluntat de viure de l’administració, per joves que marxen i no tornen, per joves que es queden i malviuen en una economia empobrida, sense especialització ni mercat de feina actiu i saludable, apareix l’Agustí. I l’Abel, l’Anna, el David, el Jeremy, la Vanessa, el Pep, la Clàudia i el Marcel.

Individus aïllats, repartits per aquest amplíssim i despoblat territori que és el Pirineu. Són una fornada de joves d’entre 30 i 40 anys que han decidit desenvolupar el seu projecte vital i  professional al poble on van néixer o allà on els ha portat el seu camí de fugida del món urbà.

Emprenedors que no s’espanten, que no s’arruguen, que s’arrisquen i no volen viure de subvencions. Venen carregats de bones idees, d’estalvis aconseguits amb anys de treball i esforços, de capacitat de reinventar-se i de voluntat de reinvertir capital intel·lectual, emocional i econòmic.

A l’Alt Urgell, l’Agustí somia i treballa per criar porcs en llibertat, ecològics i feliços, amb què aconseguir la matèria primera per als seus embotits; per a la seva botiga i el seu restaurant. Un projecte de cicle tancat que aportarà qualitat, mà d’obra i atractiu a una comarca que s’ha de definir i trobar elements de dinamització social i econòmica.

Fa un parell d’anys que el David va arribar d’un poble de la vora de Manresa, amb la idea de viure de la terra. Amb un petit tractor blau i una voluntat de ferro, conrea trumfes, cebes i alls a Ansovell. I en voldria més, però allà no hi ha trobat el terreny que requeria -les subvencions a la ramaderia condicionen la necessitat de justificar pastures i mantenen “segrestades” terres que podrien tenir un aprofitament real- i acaba d’engegar un altre projecte a Estamariu. Amb el valor afegit de la certificació ecològica, troba el seu mercat a botigues especialitzades de Barcelona.

A la Cerdanya, el Marcel, biòleg i enòleg, treballa per tenir una vinya i fer vins. Mentrestant, aporta sàvia nova a El Tupí de la Cerdanya, a Bor, dedicada des de temps immemorials a l’elaboració de confitures i conserves vegetals artesanes. La Cati i el Joan formen part del col·lectiu de neorurals que van arribar al Pirineu als anys 70 i són un referent de dinamització al món rural. 

Al Pallars Jussà, l’Abel, l’Anna i el Joel, enginyers de formació, tornen a la Pobla de Segur per construir i tirar endavant un projecte de vida i una fàbrica de cervesa artesana que es diu Ctretze i que ja s’ha posicionat com una de les millors de Catalunya. La cervesa és molt bona, està feta amb criteri i amb tots els coneixements tècnics, amb el llúpol, el llevat i la malta que toca. I, el que és més important, amb la millor aigua del món. La fàbrica és una instal·lació sorprenent. Gran, oberta, lluminosa, amb vidre, maons i fusta com a elements constructius, transparent i acollidora. Podria estar al Born o al 22@. I, el millor de tot, el seu projecte inclou dinamització social i cultural. Un escenari i un programa de concerts que reuneix la gent al voltant de la música i d’una bona cervesa. Impecable i necessari.

Al Sobirà, la Vanessa i el Pere han decidit viure de l’art. Il·lustracions i dissenys gràfics que defineixen el Pirineu i els projectes que li donen vida. Amb un contrastat passat de dinamitzadors de la muntanya des del vessant de l’Administració, ara aporten la seva sabiduria i la seva experiència com a consultors independents.

I n’hi ha més, en van sortint com bolets aïllats, aquí i allà. Són  projectes petits, cuidats, unipersonals, fruit de la ilusió i de la necessitat de sobreviure; fruit del convenciment i de la passió. Projectes d’allotjaments rurals, petits hotels exquisits i amb personalitat, perfums i herbes medicinals, formatges, embotits, carns, melmelades, vins, olis, serveis editorials, disseny… La suma de tots ells em fa veure una escletxa de llum i em porta a pensar que un altre Pirineu és possible; un Pirineu unit i orgullós d’acollir aquesta nova fornada d’impulsors. Faig un crit a les Administracions perquè els escoltin, perquè els hi posin fàcil i els apartin els pals de les rodes. Segurament, amb això ja n’hi haurà prou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *